Crit en silenci

Impulsada a entrar , sense cap altra opció, acompanyada de la melodia de les seves mans xocant en els meus braços com si fos una insensible, mentre lentament em cau una llàgrima. Procuro no cridar, no vull sentir la seva veu pronunciant situacions que veritablement… prefereixo no experimentar.

Com el qui llença una caixa de cartró a la brossa, m’empeny contra la paret. Caic a terra de genolls, desplomada, rendida a les seves ordres a l’hora que l’esperança s’esfuma per l’ habitació.

No hi veig.

No hi veig, no. Porto hores sense veure-hi . No puc hi  veure. Porto un repugnant drap de cuina blanc lligat al voltant dels meus ulls tacat d’alguna   gota de sang, impregnat de la meva pròpia suor. M’impedeix la vista. No hi veig, només intento comprendre.

Crec en el tres.

Crec que en són tres. Exacte tres. Crec que han estat tres homes de tres edats diferents. Són tres veus greus. Deuen tenir entre trenta i quaranta-tres anys. Sí, no més, o això espero. Crec que ja han passat tres hores. Crec que porto tatuades arreu del meu cos més de tres-centes mans, i pel que fa a el mal , tretze cicatrius. Crec que han estat tres amenaces de mort en cas de no obeir , per les quals he plorat tres llàgrimes. Ha estat al portal cinquanta-tres, a les tres en punt, quan he començat a comptar cada segon que em queda de vida; un, dos, tres….

Dolça veu.

Dolça veu que tant t’he arribat a odiar, i dolça veu que ara tant et trobo a faltar. Dolça veu que ara una corda t’impedeix la sortida. Dolça veu que està trencada. Dolces no són es paraules que tu, dolça veu, vols pronunciar. Dolça veu, prometre’m que no intentaràs escapar i esperaràs , pacient, que siguis alliberada.

Sento i pressento.

Sento unes veus que xiuxiuegen lluny d’on em trobo, i pressento que parlaran de mi. Sento unes passes fermes al terra de fusta que s’apropen on sóc i pressento que tornen per fer-me mal. Sento com em diu, a cau d’orella, tot el que faran amb mi . Sento una forta veu que crida que em despulli o si no em tornarà a picar.  Noto el seus dits acariciant els meus pits, la panxa, els malucs… i presento un suau desviament adreçat a les parts que volen arribar. Ja no resisteixo.

Crido , crido fort.

Crido acompanyada del ball de les llàgrimes a les meves galtes. Crido mentre intento escapar però pateixo d’invidència. Crido més fort encara, molt més.

I llavors tot esclata de cop.

Espedacen la poca tela que em queda al cos i en fan  miques. Estic essent domada per tres bèsties sense pietat. Em passen de les mans de l’un a les de l’altre com si fos una joguina, tocant-me, acariciant-me i fent tot el que els passa pel cap amb el meu cos. Continuo plorant i cridant. Noto com de sobte tot comença. Noto com ells es troben en un estat d’èxtasi, noto com gaudeixen de la situació , noto el seu plaer dins el meu cos. Ho noto tot.

Em besen, em palpen, em criden, em mouen, em llencen i em destrossen.

Sóc altra vegada a la paret. Recupero la vista i la parla. Giro el cap a la dreta; no puc moure el braç, giro el cap a l’esquerra; està tot ple de sangtraïts. Alço el cap cap amunt i no veig a ningú.

S’allibera un tendre sospir de dins meu, començo a perdre la visió, un soroll no gaire agradable s’apodera del meu cap, i continuo comptant els segons que em queden de vida; tres... dos... un. 

Para leer este escrito en castellano id hasta abajo y usad el gadget de traducción