Impulsada a entrar , sense cap altra opció, acompanyada
de la melodia de les seves mans xocant en els meus braços com si fos una
insensible, mentre lentament em cau una llàgrima. Procuro no cridar, no vull
sentir la seva veu pronunciant situacions que veritablement… prefereixo no
experimentar.
Com el qui llença una caixa de cartró a la brossa,
m’empeny contra la paret. Caic a terra de genolls, desplomada, rendida a les
seves ordres a l’hora que l’esperança s’esfuma per l’ habitació.
No hi veig.
No hi veig, no. Porto hores sense veure-hi . No puc
hi veure. Porto un repugnant drap de
cuina blanc lligat al voltant dels meus ulls tacat d’alguna gota de sang, impregnat de la meva pròpia
suor. M’impedeix la vista. No hi veig, només intento comprendre.
Crec en el tres.
Crec que en són tres. Exacte tres. Crec que han estat
tres homes de tres edats diferents. Són tres veus greus. Deuen tenir entre
trenta i quaranta-tres anys. Sí, no més, o això espero. Crec que ja han passat
tres hores. Crec que porto tatuades arreu del meu cos més de tres-centes mans,
i pel que fa a el mal , tretze cicatrius. Crec que han estat tres amenaces de
mort en cas de no obeir , per les quals he plorat tres llàgrimes. Ha estat al
portal cinquanta-tres, a les tres en punt, quan he començat a comptar cada
segon que em queda de vida; un, dos, tres….
Dolça veu.
Dolça veu que tant t’he arribat a odiar, i dolça veu que
ara tant et trobo a faltar. Dolça veu que ara una corda t’impedeix la sortida.
Dolça veu que està trencada. Dolces no són es paraules que tu, dolça veu, vols
pronunciar. Dolça veu, prometre’m que no intentaràs escapar i esperaràs ,
pacient, que siguis alliberada.
Sento i pressento.
Sento unes veus que xiuxiuegen lluny d’on em trobo, i pressento
que parlaran de mi. Sento unes passes fermes al terra de fusta que s’apropen on
sóc i pressento que tornen per fer-me mal. Sento com em diu, a cau d’orella,
tot el que faran amb mi . Sento una forta veu que crida que em despulli o si no
em tornarà a picar. Noto el seus dits acariciant
els meus pits, la panxa, els malucs… i presento un suau desviament adreçat a
les parts que volen arribar. Ja no resisteixo.
Crido , crido fort.
Crido acompanyada del ball de les llàgrimes a les meves
galtes. Crido mentre intento escapar però pateixo d’invidència. Crido més fort
encara, molt més.
I llavors tot esclata de cop.
Espedacen la poca tela que em queda al cos i en fan miques. Estic essent domada per tres bèsties
sense pietat. Em passen de les mans de l’un a les de l’altre com si fos una
joguina, tocant-me, acariciant-me i fent tot el que els passa pel cap amb el meu cos.
Continuo plorant i cridant. Noto com de sobte tot comença. Noto com ells es troben en un estat d’èxtasi, noto com
gaudeixen de la situació , noto el seu plaer dins el meu cos. Ho noto tot.
Em besen, em palpen, em criden, em mouen, em llencen i em
destrossen.
Sóc altra vegada a la paret. Recupero la vista i la
parla. Giro el cap a la dreta; no puc moure el braç, giro el cap a l’esquerra;
està tot ple de sangtraïts. Alço el cap cap amunt i no veig a ningú.
S’allibera un tendre sospir de dins meu, començo a perdre
la visió, un soroll no gaire agradable s’apodera del meu cap, i continuo comptant
els segons que em queden de vida; tres... dos... un.
Para leer este escrito en castellano id hasta abajo y usad el gadget de traducción
Lo bolvere a leer en castellano es muy tristr
ResponderEliminar